cada cos emet una veu pròpia, la seva pròpia veu, la seva veu personal, la seva veu
natural. L’educació pot intervenir ajudant al desenvolupament d’aquesta veu, embellintla i aconseguint que sigui afinada, però sempre respectant la naturalesa corporal de
l’individu. A través de la música i de la parla, la veu és una emanació permanent de la
vida, una prova de la nostra existència. Com recomana Lips (1989), cal tenir
consciència de la responsabilitat dels educadors de la veu, ja que són models vocals
per als altres, especialment per als infants. És més humà fer cantar els nens de manera
natural i senzilla, ajudant a alliberar la veu de l’individu, i donant flexibilitat al seu aparell
vocal. Cal que la tècnica tendeixi a donar a la veu bases segures i veritables, però a
partir del que és natural, de la llibertat (Fernández Lavie, 1957).
El món educatiu és complex, com ho és també el món de la veu. Sobre el mestre recau
finalment la responsabilitat de l’acció educativa. I és finalment el mestre el nucli central,
l’eix fonamental, del procés educatiu. Com queda recollit molt bé a l’Encyclopédie de la
musique (Fasquelle, 1958), en l’article sobre el cant publicat ara fa ja molt, és difícil de