La il·lustració interior torna a estar protagonitzada pel moviment, pel joc i per la música. La nit
apareix en aquest cas com un personatge principal que embolcalla la fusió de dos mons paral·lels:
el món real, el món que ens fa tocar de peus a terra —representat per les cases i les escales— i el
món imaginari i de somni —representat pels músics en moviment—, però tal com passa al Somni
d'una nit d'estiu de Shakespeare, sovint aquests dos mons en barregen i no sabem si estem en un
o en l'altre (d'on ha sortit aquell petit violinista enfilat dalt d'una teulada?). En aquesta il·lustració
són les músics els que van a buscar el públic, els que s'apropen a les cases, al poble, per portarlos la música i convidar-los a participar del seu concert i del seu moviment: volen establir una
comunicació directa amb la gent. També veiem com els músics responen a la preocupació
d'aquella jove intèrpret que hem vist a l'apartat de “Propostes didàctiques”: "No es pot somriure i
tocar la trompa alhora!". Aquí veiem que sí que és possible, que és una qüestió d'actitud, de
predisposar tot el cos cap al somriure i no solament els llavis. I de la mateixa manera que succeeix
en la il·lustració de la portada, veure els músics amb aquesta actitud de joc, de moviment i de
comunicació ens fa venir ganes d'escoltar què estan tocant. Ens ho podem imaginar?