classificant la música en funció de no se sap ben bé què. Potser cal recordar que Claude Debussy
ja ho deia ben clar fa cent anys: “Romàntic és una etiqueta que, segons el meu parer, no vol dir
res. El llenguatge de Schumann, de Berlioz i de Liszt és clàssic. En tots ells escolto el mateix tipus
de música”. Fins al trencament del llenguatge clàssic amb les noves propostes del
dodecatonisme, el llenguatge musical —bàsicament— ha estat sempre el mateix: els concerts de
Vivaldi, els quartets de corda de Beethoven i les simfonies de Xostakóvitx tenen massa coses en
comú per aixecar barreres infranquejables. I si algú ha volgut expressar sentiments, ho ha pogut
fer sempre que ha volgut.
Està clar, però, que al segle XIX hi va haver una transformació social prou important que va
afectar, naturalment, el llenguatge de la música. El primer element que s’ha de tenir present és la
llibertat que van començar a tenir els compositors. Ja no estaven subjectes a les ordres d'un amo
que els ordenava què havien de compondre a cada moment. Ara, els autors comencen a disposar
de prou llibertat per poder escriure el que vulguin: una simfonia, una suite, una peça per a piano
de dos minuts, un cicle de cançons, un trio fàcil per vendre als intèrprets amateurs o un poema
simfònic sobre l'última novel·la que haguessin llegit. La llibertat de l'individu passa a un primer pla i
el nom de l'autor es comença a fer valdre. Apareix el fenomen dels concerts de pagament (molta
més gent pot accedir a la música, que ja no es fa només dintre els palaus o les esglésies) i també
es posen de moda els recitals protagonitzats per virtuosos, sobretot del piano i del violí. Aquesta
llibertat individual arriba al llenguatge: ningú exigeix que es respectin les formes clàssiques.
Encara que hi ha molta llibertat en l'harmonia, aquesta segueix sent prou clàssica, però hi ha un
gran canvi en les formes: els autors decideixen crear estructures musicals molt lliures que titularan
nocturn, preludi, obertura o moment musical per no tenir le ́