decidieix fugir de la ciutat i es conxorxa amb el seu estimat Lisandre: tots dos queden al bosc
aquell mateix vespre per fugir. Hèrmia explica el seu pla a Helena i li demana que guardi el secret.
Helena, però, vol guanyar-se el favor de Demetri i li explica el pla de fugida d'Hèrmia i Lisandre.
Finalment, tots quatre es troben al bosc.
Justament aquell vespre, al bosc hi ha molta activitat: el regne de les fades està remogut perquè
el rei Oberon i la reina Titània estan enfadats l'un amb l'altra. Oberon ordena a Puck, el seu follet
entremaliat, que vagi a buscar una flor, el suc de la qual té un poder màgic: si es mullen amb
aquest líquid les parpelles d'algú que dorm, aquest queda profundament enamorat del primer
ésser que veu quan es desperta. Oberon diu a Puck que mulli les parpelles de la reina Titània i, ja
que hi són, que mulli també les de Demetri, que està fent molta fressa al bosc intentant
desempallegar-se d'Helena. Puck ho fa, però en lloc de mullar les parpelles de Demetri,
s'equivoca i mulla les de Lisandre, de manera que Lisandre queda pres d'amor per Helena. Un
cop descobert l'error, Puck mulla les parpelles de Demetri, ara sí, de manera que tots dos joves
dediquen paraules d'amor a Helena, que s'enfada moltíssim perquè pensa que tots es burlen
d'ella. Hèrmia, és clar, també s'enfada perquè veu que ha perdut l'amor de Lisandre.
Paral·lelament, la reina Titània es desperta i el primer que veu és un dels comediants que s'ha
posat un cap d'ase: en queda profundament enamorada i li dedica tot tipus d'atencions. Oberon,
veient que el maldestre Puck ho ha enredat tot, desfà els encanteris i es reconcilia amb Titània.
Demetri, per fi, reconeix que està enamorat d'Helena i deixa que Hèrmia i Lisandre s'estimin en
pau: ja no han de fugir de la ciutat. Se celebra el casament de Teseu i Hipòlita i els còmics
aficionats representen l'escena dels amors de Píram i Tisbe amb tan poca traça com bon humor.
Oberon i Titània també assisteixen al casament, beneeixen les tres parelles d'amants, i fan que
tothom canti: ""Feu claror a tota la casa / al voltant del foc somort, / i que els follets i les fades /
saltin lleugers i d'acord. / Balleu tots alegrement / i canteu conjuntament. / Primer assageu la
cançó, / una nota per paraula; / feu un cercle ben rodó / tots al voltant de la taula".*
* Traducció de Salvador Oliva (Vicens Vives, BCN 2005)
Romanticisme
Les expressions musicals del Romanticisme són diverses. No és solament la passió amorosa la
que les inspira, sinó qualsevol sentiment humà. Sovint, la història de la música ha simplificat les
coses i ha considerat que a l’època del Barroc i del Classicisme, la música no era reflex de cap
sentiment, sinó que més aviat responia a normes tècniques més o menys estrictes. Al segle XIX,
diuen els llibres, arriba l’esclat: els sentiments passen a primer pla i la música esdevé “romàntica”.
Durant el segle XX, si algun compositor no seguia els dictats dels nous llenguatges i s’entestava a
compondre música tonal, se’l titllava de “neoromàntic”. I així seguim encara ara, amb ganes d’anar