NOTÍCIES D'ESCOLA
10
PREMIS LITERARIS
JOCS FLORALS 2017
L'AVENTURA AL MAR
Feia molt i molt de temps que ho preparàvem. Ser orfes, no té res de positiu. Era molt difícil aprendre a estar sense ells, els primers anys semblava impossible.
Des del meu llit i amb el cap en aquell coixí tant llarg i tou, els cinc minuts abans d’agafar el son, sempre em sentia perduda. Llavors, mirava el mar, les seves onades, cap d’igual, cap de diferent, totes elles fortes, segures i contundents. Totes elles tenien el mateix final, sempre xocaven contra el penya-segat. Aquella imatge, encara ara gravada en el meu cap, em relaxava.
El penya-segat en el que jo vaig créixer, tots aquells estius, primer amb els meus pares i si, després sense ells. Bé, també el meu germà petit , l’Omar, sols tenia cinc anys, l’Anna, la meva germana gran, era com les onades, forta, segura i contundent, en Manel tenia set anys, era un nen pensatiu, sempre preferia el silenci, tot i que és veritat que la seva mirada deia moltes coses i després jo, la Roma tenia onze anys.
Els quatre després de l’esmorzar de la tieta Polly, que no puc dir-ne res de negatiu, però la veritat és que tampoc sé que dir de positiu, marxàvem a jugar. A mi l’estiu, em tornava boja, sempre l’esperava i sempre s’acabava més ràpid del que jo desitjava.
La Polly era gran, una mica cridanera, ordenada i li costava riure però jo sempre procurava que ho fes… quan ella reia, tots quatre estàvem més contents. Passar els mesos d’estiu amb ella a soles era quelcom que fèiem des de que els pares varen tenir l’accident i per a tots quatre sé que aquell lloc s’havia convertit en el nostre refugi.
Encara no havíem acabat l’últim glop de llet, ja estàvem de camí al penya-segat. Tot i que la tieta Polly ens ho tenia prohibit, no hi havia dia que no hi anéssim. L’Omar, era el primer any que ens l’ emportàvem, haver decidit, sobretot l’Anna, que ja podia venir amb nosaltres, el feia sentir molt gran i s’hi comportava.
Un dia com qualsevol altre, en Manel estava més callat del que ja era normalment... i això em va fer sospitar -¿què li passa?- em preguntava. Sempre aprofitàvem el camí per xerrar, agafar flors i pujar algun arbre, sempre era el mateix. L’Anna s’ enfadava, des de que els pares no hi eren, ella s’havia convertit en una mare, pesada i poruga.
Però jo, tot i que l’estimava molt i sempre mirava de seguir les seves passes, no estava disposada a renunciar a enfilar-me en aquell pi, des de dalt, hi havien unes vistes que ella per culpa de la maleïda por, no haurà viscut mai.
JÚLIA URIEL