PIERROT A LA LLUNA | Page 39

9) ÀSTOR PIAZZOLLA (Mar del Plata, 1921 - Buenos Aires, 1992) Bandeonista i compositor argentí. Segons molts especialistes, va ser el més important músic de tango de la segona meitat del segle XX. «El gran Ástor» va estudiar harmonia i música clàssica i contemporània. En la seva joventut va tocar i va realitzar arranjaments orquestrals per al bandoneonista, compositor i director Aníbal Troilo. Quan va començar a fer innovacions en el tango (pel que fa a ritme, timbres i harmonia) va ser molt criticat pels tangueros de la «Guàrdia Vella» (ortodoxos quant a ritme, melodia i orquestració). En els anys posteriors seria reivindicat per intel·lectuals i músics de rock. Quan en els anys 1950 i 1960 els tangueros ortodoxes -que el consideraven l'assassí del tango- van decretar: «això no és tango», Piazzolla va respondre amb una nova definició: «és música contemporània de Buenos Aires». Per als seus seguidors i els que gaudien de la seva música, aquesta certament representava millor el ritme crispat, encara que també melancòlic, de la capital argentina convertida en metròpoli. El caràcter personal de Piazzolla, irreverent, apassionat i fins intolerant, sens dubte contenia aquests dos vessants dels seus tangos, moltes vegades enllaçats en una mateixa peça. Va compondre més de 700 obres, algunes per al teatre, el cine i per a ser enregistrades. És famosa la seva cantata María de Buenos Aires. MILONGA DE LA ANUNCIACION (MARÍA DE BUENOS AIRES) Lletra d’Horacio Ferrer i música d’Astor Piazzola Es va estrenar al maig del 68 sense massa èxit. Al 1987 Piazzolla i Ferrer la van refer com a òpera-tango. Piazzolla en deia que era “una operita en dos partes”. Hi trobem música, poesia, cant i ball per a traslladar-nos al món del cabaret i els barris baixos, on diuen que va néixer el tango. María de Buenos Aires relata la mort anunciada i la resurrecció d’una dona abocada a la prostitució. És una òpera única on el so dels instruments i les veus s’enreden entre les cames dels ballarins de tango. MILONGA DE LA ANUNCIACION (lletra original) Tres marionetas -chuecas y locasque una violeta en la boca me hincaron ayer, con un cuchillo en los dientes, por el revés de mis caderas tordillas, zurciendo van un gran remiendo en flor de hinojo y de sisal Ay!... Dale María! Si nueve llantos son todo el pardo misterio que habia que ver, que loco intento de espiga que vas a hacer!, que dura rama celeste te va a crujir! Dale que esta al venir! Dale que duele bien! Ay! Flaco y en banda -tan cadenero!me anda un Jesús chapalenado, de cuarta, en la voz, un canyenguito sobón con un compás de punto cruz; y un dulce barro torcaz de Cruz del Sur que hoy me ha puesto a temblar. (Una estrofa igual a la segunda integramente tarareada) Y un angelito de terracota, tuerto del grito en la rota viudez de un pretil, mascando un salmo en sanata, con un jazmín me ató un solcito de leche sobre el sutién, qué dos espasmos de luz tengo atrás de la piel! 39 Tengo atorada tanta ternura que de una sola ternura a Dios puedo parir! Y se es que nadie ya quiere de mí nacer, en el rebozo robado de algun Chaplin, entre mis brazos daré de mamar a un botín!