VARIACIO DE LA LLUNA LA PRUNA
L’Agustí Charles ens explica la seva peça:
“La peça es basa en la cançó popular La lluna, la pruna, i es tracta de la peça que
conclourà el concert. Es per aquesta raó que és molt participativa, pel públic (pares-,avis,
etc..) i els nens i nenes.
De fet, les criatures canten coses molt fàcils, només la primera part de la cançó: la lluna,
la pruna, vestida de dol, son pare la crida, la mare no vol. A més canten contestant a la
veu, que es troba a l’escenari, amb la paraula lluna, i l’interval propi de la cançó, a més a
més de cridar: - Lluna!, que de fet és el crit amb que conclou l’acte.
Aquesta és la participació del públic. La veu solista ja els va conduint per que pugin
entrar fàcilment en el lloc adequat, i es pot preparar perfectament a l’escola abans del
concert.
Tot això es fa sobre una base musical múltiple:
Per una banda, la peça comença imitant el fragment de Nacht del Pierrot Lunaire de
Schönberg, que curiosament també fa servir el mateix interval de la nostra “Lluna”, però
en un sentit més tètric i dramàtic. La veu principal, de fet, canta la cançó popular una
vegada amb aquest estil, que hi contrasta enormement, alhora que en sembla una
exagerada dramatització.
En segon lloc, a aquest joc s’hi afegeix que, quan els nens i el públic canten la lluna,
l’acompanyament es torna un tango a l’estil de Piazzola, el que fa que sigui tot esbojarrat
i divertit alhora.
De fet, aquests estils ja formen part de la música anterior, aquí es donen la mà amb la
nostra cançó popular, tot i mostrant que tota la música pot ser nova, només cal veure-la
amb altres ulls.
Tot plegat vol ésser una manera de veure que les coses serioses, a vegades poden fer
riure igual que el que ja és divertit, i que la música contemporània no és un os, sinó que
només cal veure-la d’una altra manera.“
6 ) CLAUDE DEBUSSY (Saint-Germain-en-Laye, 1862 — París 1918)
Aviat es revelà el com una de les grans promeses de la composició
francesa. La darrera aparició del compositor en públic fou en un concert
l'any 1917.
La creació musical de Debussy aparegué en un París que era, al final del
segle XIX, el centre cultural d'Europa, un autèntic bullidor d'idees on aparegueren els
poetes simbolistes Paul Verlaine, Stéphane Mallarmé i Arthur Rimbaud. L'època de la
pintura impressionista s'exhauria en les obres dels postimpressionistes Paul Gauguin,
Paul Cézanne i Georges Seurat, i la pintura simbolista de Gustave Moreau apareixia
plena de significats críptics.
En el terreny musical, les idees wagnerianes ja havien trobat ressò. Un altre grup de
compositors cercava l'elaboració d'un llenguatge musical pròpiament francès, en una
estètica decadent i modernista, com es palesa en les obres d'E. Chabrier, G. Fauré i,
en certa mesura, de C. Saint-Saëns. Aquest és el marc cultural en el qual cal inscriure
l'obra de Debussy, un entorn culturalment actiu però complex.
El seu estil mostra la necessitat de cercar la sinceritat en la música francesa, en lloc de
refugiar-se en còpies d'estils aliens. No obstant això, la utilització de recursos
provinents de músiques orientals i escales i ritmes hispànics no representà una