PIERROT A LA LLUNA - Page 28

• Slap bass: És un efecte produït al contrabaix per mitjà d'una variant de pizzicato, la qual consisteix a exagerar l'acció de tensar la corda, de manera que en alliberar-la aquesta percudeixi el batedor. D’aquesta manera, un so percussiu indeterminat sona acompanyant la nota produïda per la pròpia vibració de la corda. És un recurs equivalent al pizzicato Bartók, fou utilitzat durant la primera època del jazz per contrabaixistes com John Lindsay i Pops Foster. S’utilitza el mateix recurs amb el baix electric. ⇨ Segona escola de Viena: S’anomena "Segona escola de Viena" en comparació a la primera, formada per Haydn, Mozart i Beethoven a finals del S. XVIII. Fou creada i formada per Schömberg, Berg i Webern. ⇨ Sprechgesang/ sprechstimme Sprechgesang' i sprechstimme (de l’alemany “cant parlat” i “veu parlada”) són termes musicals emprats per referir-se a una tècnica vocal entre el parlar i el cantar. Sprechgesang és un estil de recitació a mig camí entre la declamació parlada i el cant. És emprat sobretot per Schönberg al seu “Pierrot Lunaire” i per Berg a “Wozzeck”. D’altres obres també l’han utilitzat, com el mateix Kurt Weill a la seva “Òpera de tres rals”. ⇨ Sintetitzador El sintetitzador és un instrument musical electròfon, molt utilitzat a partir de l'últim terç del segle XX, el so es produeix per variacions de voltatge, en els models analògics, i d'altres tècniques com el mostreig o la modulació de freqüència en els models digitals. Des de finals del segle XIX s'havien construït diversos aparells per produir so per mitjans elèctrics i electrònics, alguns cops utilitzats en la música culta d'avantguarda en combinació amb instruments tradicionals (per exemple, el Theremin, el Trautonium o les Ones Martenot). Però no va ser fins a finals dels 60 quan, gràcies a l'abaratiment de la producció de components electrònics i al treball d'enginyers com Moog o Buchla, que el sintetitzador prengué la forma definitiva i s'incorporà a la música popular. ⇨ Tonalitat i Atonalisme: En el sistema tonal, en el qual es basa quasi de forma exclusiva tota la música del 1600 al 1900, hi ha un so que actua com a centre d’atracció de tota l’obra, encara que es pugui canviar de centre tonal diverses vegades (modulacions). El principi de l’atonalisme consisteix en què cap so exerceix atracció sobre els altres i no estan jerarquitzats. Diversos compositors cerquen abandonar la tonalitat vers un atonalisme lliure. La recerca d’un sistema que substitueixi l’anterior i sistematitzi l’atonalisme lliure porta a Schönberg i els seus deixebles Berg i Webern al dodecafonisme. 28