PIERROT A LA LLUNA - Page 13

4.4 L’altra cara de la lluna En aquesta part es vol mostrar la part de repertori del segle XX que beu de les arrels del folklore i del jazz i les porta més enllà. ♫ 11) Invenció en dues veus (clàssic i jazz) (Bach) Dur. Aprox.: 01:00 Piano. El piano comença interpretant la peça de Bach però mica en mica aquesta es transforma en una improvisació de jazz a partir de l’esquema musical original de la peça, una mica en la línia de músics com ara Uri Caine. Amb aquesta solució es volen ensenyar les relacions clares que hi ha entre la música clàssica (i sobretot el barroc) i el jazz. De fet, les harmonies, a nivell constructiu, són les mateixes, només la disposició, els adornaments i el ritme les diferencien. ♫ 12) Invenció en dues veus (sintetitzador) (Bach / Wendy Carlos) Dur. Aprox.: 01:00 Sintetitzadors enregistrats. Després del final de la peça de piano, sonarà a la sala una versió del tema de Bach arranjat per a sintetitzadors per Wendy Carlos a les darreries dels setanta. Wendy Carlos és considerada una de les mares de la música electrònica i part de la seva obra més famosa va consistir a traduir al món del sintetitzador obres mestres del barroc. L’experimentació amb aquestes peces fou clau per al naixement i el perfeccionament d’aquest instrument electrònic. ♫ 13) Blue moon (solo de saxo) (Richard Rodgers) Dur. Aprox.: 00:40 Solo de saxo. Ja fiançats en el terreny del jazz, la improvisació a partir de l’standard “blue moon” s’utilitza com a una nova invocació a la lluna i a més ens permet sentir la veu del saxo. ♫ 14) Cançó d’Alabama de Mahagonny (Kurt Weill) Dur. Aprox.: 01:30 Arranjament per a tots sis músics, veu cantada, acordió, saxo, violí, violoncel i percussió. Kurt Weill ens fa de nexe entre la música culta i els standards de jazz. Aquesta peça ens serveix per a presentar un nou instrument: l’acordió, que encaixa perfectament amb l’aparent simplicitat dels ritmes de base dels temes composats per Weill, en una música que bevent del cabaret i la música negra s’assenta desafiant a la sala de concerts. En l’arranjament, la primera estrofa rítmica serà una versió instrumental, mentre que a la tornada se sumarà la veu en la invocació a “la lluna d’Alabama”. A la tornada, la veu tindrà un diàleg amb la resta d’instruments solistes, gràcies a la ductilitat de la música de Weill, sempre oberta a les variacions. 13