Mi primera revista ANNEX_FRAGMENTS LITERARIS RUTA (1)

A NNEX
FRAGMENTS LECTURES
AR1: Entrem a les Eretes!
(Carrer Forn de Vidre –C/ Dr. Sumsi) → LECTURA
«Evocar no és, com afirmen alguns, reviure el passat per rescatar-lo, sinó donar-li,
finalment, sepultura: descriure’l per darrera vegada abans de colgar-lo sota la pols
definitiva... Així doncs, camine per un barri que amb prou faenes reconec, per més que hi
vaig nàixer i hi vaig viure fins ben entrada l’adolescència. Sé que és aquell barri natal
perquè la cobdícia constructora no pot amuntegar més cases pel pendent rocallós, serra
amunt, i encara és possible de resseguir-hi amb la mirada l’antiga senda del Portet, les
penyes esgallades pel terratrèmol del 1748, l’escarpat imponent de la Creueta, al punt més
elevat del qual es dreça encara la creu que li dóna nom.
Per aquest barri residencial d’ara, de cases unifamiliars i edificis de poca alçària, endreçat i
redundant, hi havia hagut, en els anys de la meua infantesa, les Eretes: un altre barri,
tanmateix de cases velles, rudimentàries, arrenglerades, resignadament, a vora d’un antic
caminal de terra i clots que feia aleshores a manera de carrer, encarades a una falda
escalonada de bancals perduts d’ametlers i garrofers. Més amunt, la serra estricta: roca
viva, entre els badalls de la qual sols creix l’argelaga, la sarjolida i la pebrella: “Terra de
pebrella, caga’t en ella!”. Aquell barri de les Eretes el constituïa un únic carrer, un pany de
cases en filera, totes les quals miraven cap a la serra com una ordenada bateria de vigilants
apostats en una trinxera. Era una prolongació cap a ponent de la ciutat, amb carrers
asfaltats, cases ben pintades, teulades roges de teula nova i bústies de ferro a la porta.»
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgina 11)
«Les sentia discutir-se mentre dibuixava en un full l’orografia de la serra que teníem
davant nostre: el castell i les muralles a l’esquerra, la serra de Vernissa, l’alt de la Creueta...
Don Severo, el mestre, ens havia demanat que dibuixàrem el nostre carrer i el paisatge del
voltant. Al principi havia intentat traslladar al paper els bancals d’ametlers, però no
posseïa prou traça per a dibuixar-los com eren en realitat, per a plasmar en un dibuix els
contrastos de la seua llarga agonia: assajava les branques secalloses, les fulles
esgrogueïdes, moribundes, però aviat m’adonava que el meu esbòs maldestre igual podia
representar un ametler que un lledoner o un ramàs de botja. Vaig esgarrar aquells fulls
fracassats i vaig provar fortuna amb el contorn de la serra Vernissa, que em semblava més
senzill de perfilar sobre el paper. »
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 124-125)