Händel & Friends Händel Friends - Page 36

Professorat Per saber-ne més Una mica de… 1. Sobre els instruments Violins Són instruments cordòfons fregats. La forma actual dels instruments que anomenem violes da braccio (de braç) prové del segle XVI. Al capçal hi tenen una voluta. Són la base de l’orquestra. La família completa està formada per quatre instruments que van de l’agut al greu. Els violins són els més aguts. Altres característiques d’aquests instruments que els diferencien de les violes de gamba són: l’obertura de la caixa en forma d’efes, el fet de tenir quatre cordes que aquestes s’afinen per cinquenes i que, al batidor, no hi ha trasts. L’instrument d’aquesta família que adopta el doble paper de tenor i baríton és el violoncel. Per qüestions de comoditat es toca posant-lo entre les cames, cosa que no vol dir que provingui de les violes de gamba. El més greu de tots és el contrabaix. Convé diferenciar entre el contrabaix (que és de la família dels violins, sense trasts i afinat per cinquenes) i el violó (de la família de les violes de gamba, per tant, afinats com tots ells i amb trasts). Violes de gamba Són instruments cordòfons fregats. Les violes de gamba es van utilitzar en els estils renaixentista i barroc; és a dir, entre els segles XV i XVIII. Hi havia tota la família: soprano, contralt, tenor i baixa. Segons la tessitura, la forma de l’instrument varia. Per exemple, la viola de gamba soprano s’assembla molt al violí, però se segueix posant entre les cames. Com s’ha dit abans, el violó s’inclou en la família de la viola de gamba. Hi ha violons de 8 peus que l’intèrpret toca assegut i violons de 16 peus que van una octava per sota i es toquen dempeus. Una de les seves característiques més visibles és que la part de les clavilles és presidida per un cap que tant pot ser d’animal com de persona, habitualment de dona. Les obertures de la tapa són en forma de C, tenen sis o més cordes afinades en intervals de quarta (i alguna tercera enmig) i tenen trasts movibles. La viola de gamba de sis cordes és típicament anglesa, i, entre d’altres, en són testimoni: Tobias Hume, Christopher Simpson, John Jenkins, Giovanni Coprario i William Lawes. La viola de gamba de set cordes és típicament francesa: Marin Marais, Antoine i Jean-Baptiste Forquerais, Sainte Colombe o François Couperin l’empraven. Finalment, però, van ser substituïdes per les violes de braç, de sonoritat més penetrant i amb més intensitat. 36