Albert Guinovart
Vaig començar a tocar el piano als quatre anys. Va ser una casualitat perquè una veïna
meva en tenia un a casa seva i jo, un nen força tímid a qui no li agradava jugar com als
altres nens, un dia va provar de treure sons amb aquelles petites manetes d’infant. Així
vaig trobar un amic nou que em feia desenvolupar tot un món imaginari ple de fantasia i
d’il·lusions.
Aquest món, que va començar com un refugi, es va convertir en la manera més natural
de relacionar-me amb el meu entorn i d’expressar els meus sentiments a través de la
música.
Després, de més gran, he fet concerts com a pianista per tot el món i he tocat amb les
millors orquestres. També he estrenat obres amb molt d’èxit, com els musicals Mar i cel,
Flor de nit i Gaudí, bandes sonores de pel·lícules o sèries de televisió que m’han fet força
popular.
Però heu de saber que cada vegada que faig un concert o componc una obra, ho faig
amb la mateixa il·lusió que la que va tenir aquell nen de quatre anys quan va sentir que la
pressió de les seves mans produïa aquells sons meravellosos.
Dansa dels perdigons (Terra baixa)
"Quan l’Esbart Sant Cugat em va proposar de fer la música per a un ballet inspirat en
‘Terra baixa’, el genial drama d’Àngel Guimerà, em va fer molta il·lusió perquè és un text
ple de passions i simbolismes, i a més ja havia compost un musical sobre un altre text del
mateix autor, ‘Mar i cel’, que havia tingut molt bona acollida.
Quan s’ha de fer música per a un ballet, no és el mateix que fer una òpera o un musical,
on la música ha d’estar al servei d’un text. En un ballet la música és el pas previ, és a dir,
la gestualitat i els moviments coreogràfics són una conseqüència del que el compositor
hagi expressat en sons. Així, em vaig plantejar una dramatúrgia on la música fos el
màxim d’explícita per poder seguir i comprendre tota la complexitat del text. Les melodies
no solament identifiquen els personatges, sinó que també acompanyen les accions.
En el cas d’aquesta ‘Dansa dels perdigons’, vaig intentar crear una música que definís
molt bé aquesta família que té un pes tan important en la història: la xafarderia i els
prejudicis dels germans grans contrasten amb la innocència i candor de la petita Nuri."
Albert Guinovart, octubre de 2008.
37