Dossier pedagògic Vine a cantar The Beatles! (2016-17) - Page 2

cert despreci i seguien consumint la música dels crooners, cantants acompanyats per orquestra o big-band, que els semblava música més seriosa, més controloda, més “com cal”. Però als joves els agradava el rhythm and blues: era alegre, mogut, divertit, convidava a ballar, els permetia moure’s de forma lliure... I la indústria musical ho va captar: calia passar una capa de “pintura blanca” sobre la música negra per tal de fer-la més atractiva al públic en general. Així va néixer el rock and roll, amb la incorporació d’elements de la música country i el boogiewoogie i la promoció a través de la ràdio i de la televisió de cantants blancs (Elvis Presley, Bill Haley, Jerry Lee Lewis, Gene Vincent...). La maquinaria va funcionar i, ben aviat, la indústria musical també va incorporar artistes negres de rhythm & blues al carro del rock & roll (Chuck Berry, Little Richard, Fats Domino...). Poc a poc les fronteres racials, tant presents uns anys abans, van anar desapareixent i el públic va acostumar-se a consumir rock & roll sense fixar-se en el color de la pell dels artistes. La història es repeteix Un episodi semblant ha passat més recentment amb la música rap: el hip-hop va néixer als anys 70 als barris negres i marginals de New York, però aviat va ser una música molt escoltada pels joves pel seu caràcter trencador i crític. La indústria musical va veure-hi un gran potencial de negoci i també va decidir passar-hi una “capa de pintura blanca” fins que va convertir el rap en un producte de consum massiu ja a mitjans dels anys 90. La va treure dels carrers del Bronx per convertir-la en un fenomen internacional, amb la inclusió de cantant blancs i entorns més “acceptables” socialment per tal d’apropar el nou gènere als joves d’arreu del món. Avui dia ningú no se sorprèn de sentir rapejar en qualsevol idioma, ni de que l’MC o el DJ de torn siguin blancs o siguin noies (que també ha costat normalitzar aquest fet). Als anys 50, els joves van veure en el rock una forma d’evasió, d’alliberament: ningú no els controlava quan ballaven o cantaven els temes de moda. Els moviments provocatius dels cantants els semblaven l’ideal de la transgressió i la llibertat. Les lletres també van ajudar: parlaven obertament de passar-ho bé, de ballar, de l’amor adolescent, de l’amistat. I sovint incorporaven crits alegòrics dels orígens d’aquella música visceral sense més significat que animar a cantar i ballar: “Wo, Wo, Ye, Ye”, “Be Bob a Lulla” “A Wanba Buluba Balambambú”... Els cantants i els discos nordamericans van arribar a Europa (primer a Anglaterra) on van tenir el mateix èxit que als Estats Units. Els joves van quedar enganxats a la música rock que, a més, anava acompanyada dels elements provocatius i escandalosos que tant els agradaven (i que, alhora, tan preocupaven als adults): flirteig amb les drogues, visió desinhibida sexe, llenguatge directe, llibertat en el ball... A Europa van sorgir bandes musicals juvenils que, en un principi, versionaven els temes musicals que arribaven d’Amèrica. Aviat, però, van començar a fer les seves pròpies cançons.