Pensem-hi 25
No hi ha manera
F
a uns pocs dies he assistit, a
Barcelona, a un seminari internacional sobre temes cooperatius. Naturalment, no tothom
era de Catalunya. L’entitat organitzadora, però, havia fet les coses
d’una manera, al meu entendre,
irreprotxable. Hi havia un programa, molt pulcrament imprès, en el
qual constaven absolutament tots
els punts dels dos dies d’activitats,
tot molt ben escrit en els idiomes
català, castellà i anglès. A l’entrada
de la sala, totes les persones assistents rebien uns auriculars personals mitjançant els quals qualsevol
ponència o intervenció oral podia
ser escoltada, amb traducció simultània i a elecció de l’usuari, en
català, castellà o anglès.
Els estrangers, és clar, parlaven
anglès. I, pel que fa a la resta, allí
tothom parlava castellà. Fins i tot la
gent catalana. Fins i tot la Consellera de Sanitat, que, a sobre, representava el President de la Generalitat. Les primeres paraules en català
que hi van sonar, ja ben bé dos hores després de començat l’acte, va
ser la trentena que en va pronunciar el professor Sebastià Bonet,
nebot del doctor Espriu, en agrair
l’homenatge al seu oncle que s’hi
feia com a primera part de la trobada.
Va continuar l’acte. La Consellera
de Sanitat va fer també en castellà
la seva segona participació, que
era la conferència inaugural.
Desprès, a la fi, un ponent, el pro-
fessor López i Casasnovas, va donar en català una magnífica conferència i, en el curs de la mesa rodona subsegüent, la doctora Solvas
va fer en català la seva aportació.
La resta dels participants, catalans
o no catalans, en el lliure ús del
seu lliure albir, i, en conseqüència,
no ho discuteixo, en ús del seu
dret, tothom va parlar en castellà.
Quan va arribar, però, el torn d’intervencions de col·loqui, no va faltar el senyor que pren la paraula
per queixar-se iradament dels que
havien parlat català. Va dir que no
havia escoltat la conferència del
ponent, i que bé podria tothom
parlar espanyol, “para que no tengamos que andar con todo eso de
los auriculares”. Tampoc no van
faltar, és clar, dues o tres persones
que van iniciar-li un curt aplaudiment.
Doncs l’exabrupte va resultar, es
veu, molt efectiu. Durant el dia i
mig que encara va durar el seminari, ningú no va tornar a utilitzar el
català. Ni catalans ni valencians.
Només al final, el coordinador, que
fins aleshores havia parlat en castellà exclusivament, va adreçar-se
en perfecte català al Conseller de
Treball i Indústria per donar-li la
paraula, per tal que fes la cloenda
de les jornades. I el Conseller, que,
aquest sí, va fer l’al·locució final en
la nostra tan desprestigiada i trista
llengua.
Em penso que no hi ha dubte que
això de l’idioma ho tenim molt malament. I ens ho tenim ben merescut.
Santos Hernández
Núm.
277