Cooperació Catalana 277 | Page 24

Pensem-hi 25 No hi ha manera F a uns pocs dies he assistit, a Barcelona, a un seminari internacional sobre temes cooperatius. Naturalment, no tothom era de Catalunya. L’entitat organitzadora, però, havia fet les coses d’una manera, al meu entendre, irreprotxable. Hi havia un programa, molt pulcrament imprès, en el qual constaven absolutament tots els punts dels dos dies d’activitats, tot molt ben escrit en els idiomes català, castellà i anglès. A l’entrada de la sala, totes les persones assistents rebien uns auriculars personals mitjançant els quals qualsevol ponència o intervenció oral podia ser escoltada, amb traducció simultània i a elecció de l’usuari, en català, castellà o anglès. Els estrangers, és clar, parlaven anglès. I, pel que fa a la resta, allí tothom parlava castellà. Fins i tot la gent catalana. Fins i tot la Consellera de Sanitat, que, a sobre, representava el President de la Generalitat. Les primeres paraules en català que hi van sonar, ja ben bé dos hores després de començat l’acte, va ser la trentena que en va pronunciar el professor Sebastià Bonet, nebot del doctor Espriu, en agrair l’homenatge al seu oncle que s’hi feia com a primera part de la trobada. Va continuar l’acte. La Consellera de Sanitat va fer també en castellà la seva segona participació, que era la conferència inaugural. Desprès, a la fi, un ponent, el pro- fessor López i Casasnovas, va donar en català una magnífica conferència i, en el curs de la mesa rodona subsegüent, la doctora Solvas va fer en català la seva aportació. La resta dels participants, catalans o no catalans, en el lliure ús del seu lliure albir, i, en conseqüència, no ho discuteixo, en ús del seu dret, tothom va parlar en castellà. Quan va arribar, però, el torn d’intervencions de col·loqui, no va faltar el senyor que pren la paraula per queixar-se iradament dels que havien parlat català. Va dir que no havia escoltat la conferència del ponent, i que bé podria tothom parlar espanyol, “para que no tengamos que andar con todo eso de los auriculares”. Tampoc no van faltar, és clar, dues o tres persones que van iniciar-li un curt aplaudiment. Doncs l’exabrupte va resultar, es veu, molt efectiu. Durant el dia i mig que encara va durar el seminari, ningú no va tornar a utilitzar el català. Ni catalans ni valencians. Només al final, el coordinador, que fins aleshores havia parlat en castellà exclusivament, va adreçar-se en perfecte català al Conseller de Treball i Indústria per donar-li la paraula, per tal que fes la cloenda de les jornades. I el Conseller, que, aquest sí, va fer l’al·locució final en la nostra tan desprestigiada i trista llengua. Em penso que no hi ha dubte que això de l’idioma ho tenim molt malament. I ens ho tenim ben merescut. Santos Hernández Núm. 277