Hola! Sóc en LOLO, tinc 14 anys i vull explicar-vos com ha sigut la meva vida en l´últim any.
Tot va començar un dia quan la família a la qual havia dedicat tota la meva vida va decidir que ja era vell, que destorbava a casa i va decidir abandonar-me, sense donar-me cap explicació, sense dir-me perquè, sense cap escrúpol em van deixar tirat a la meva sort en un lloc desconegut, de sobte em trobava al carrer, desorientat i sense saber que fer per sobreviure a aquell malson, tènia por i no parava de pensar : perquè? perquè em castigueu d'aquesta manera, vaig fer alguna cosa malament? no us he estat fidel durant tots aquests anys?.
Vaig voler pensar que potser m ´havia perdut, però al passar els dies em vaig adonar que ningú em buscava. Durant molts dies vaig estar pels carrers, la gent no em feia cas, jo només necessitava una mica d'aigua i menjar, no obstant això havien altres humans que em miraven amb cara de pena i deien : “pobret és molt gran, s'haurà perdut”, però ningú m'ajudava, fins que un dia quan ja no tènia esperança de sobreviure ni forces per continuar caminant vaig parar en el voral de la carretera, estava cansat i ja no podia més, les meves potes ja no reaccionaven pel cansament i m'estava quedant cec per l'edat, em vaig quedar estirat, esperant potser el final.
De sobte, un cotxe es va parar al meu costat, d'ell va baixar una senyora i amb una veu molt dolça em va dir: “Hola petit, que fas aquí solet?. Estàs perdut?.” La senyora em va agafar i em va pujar al cotxe. No m'ho podia creure. Algú s´havia apiadat de mi, gràcies a ella vaig arribar al lloc on visc ara a l'espera d'una nova família.
Així va ser com vaig arribar a Caldes Animal on m'han cuidat fins ara, però els inicis van ser molt durs per mi. On estava? Que anaven a fer amb mi?. A més feia setmanes que caminava sense rumb i quan vaig arribar estava en un estat lamentable, molt brut i feia molt mala olor. A part de per la meva edat i pel temps que vaig estar al carrer no veia gairebé res i m ´havia quedat gairebé sord d´una infecció, també estava molt desanimat, no volia que em toquessin, no volia veure a ningú, només volia que em deixessin tranquil, ja havia patit massa i no em fiava de ningú.
També portava molts dies sense menjar res i havia perdut molt pes, estava molt feble, les meves potes gairebé no reaccionaven.
De fet, els primers dies els vaig passar sense sortir d'una caseta que em van posar a la gàbia. Però, poc a poc i gràcies a la insistència dels voluntaris de Caldes Animal que estaven molt preocupats per mi, em vaig anar animant. Vaig descobrir que no tots els humans eren dolents, només que jo no havia tingut sort amb els meus. Aquí em cuidaven, em medicaven m'acaronaven i es preocupaven per mi. A més, em van posar amb nous companys de gàbia com la DIDI, que sempre està contenta i em va ajudar moltíssim a adaptar-me a la vida a la prote. Per sort, a la DIDI l ´han adoptat fa poc, estic molt feliç per ella!.
El pelut del mes: LOLO