Quan es va recuperar i s’apropava el moment d’alliberar-lo estàvem plens de dubtes: Per una part, la nostra relació havia passat d’un sentiment de pena a una gran estima i la idea de retornar-lo a la seva vida anterior feia mal només de pensar-la. És que no es mereixia una segona oportunitat i estar en un lloc on viure bé després de la vida que havia portat? Però, alhora que ens preguntàvem tot això també pensàvem: Podem tenir un tercer gat en un pis petit? Es voldria quedar a casa amb nosaltres o el seu instint de gat de carrer seria més fort? Com es portaria amb els altres gats de casa? No és molt gran per adaptar-se? ho trencarà tot?
La resposta a totes aquestes preguntes, i moltes més, és obvia, no? Tots tres, la meva dona, jo i el gat, vam decidir que es quedés a casa.
Actualment, completament recuperat, viu com un gran rei felí i cada dia que passa està més maco, simpàtic i carinyós. Sense dubtes la vida li ha donat una segona oportunitat a ell i una lliçó a nosaltres que recordem cada vegada que el veiem estirat al nostre sofà dormint amb cara de felicitat: Mai s'ha del tirar la tovallola i desesperar-se en els moments dolents perque les coses sempre poden anar a millor....
Hortènsia, Jordi i Leo