Amb tota aquesta convivència de moment viscuda, hem pogut captar la por que li té als pals i a les escombres... creiem que el deurien picar ja que no ho pot ni veure! Nosaltres mica en mica li fem assimilar que tan sols s’utilitzen per netejar i ja està. Però sembla ser que hi té un bon trauma. També hem descobert la mania que li té a les bicicletes i a tot allò que fa molt soroll pel carrer com ara els monopatins. Mira que no l’hem sentit quasi mai bordar; però quan veu una d’aquestes dues coses, treu la veuota que amaga dins.
En fi, no és molt el temps que porta amb nosaltres però són tants els instants i afectes que ens regala que sembla que hagi estat des de sempre a aquí. Tota la família i amics se l’estimen però moltíssim! Ell agafa molta confiança ràpid amb aquella gent que veu més sovint i sempre es puja a sobre per fer petons i llepades al nas. Fins i tot, quan t’estàs fent dos petons amb algú, ell s’enfila ràpid perquè també vol repertori! Jejeje! La seva carona, comportament i pelatge tan original crida l’atenció de tothom. Pel carrer hem hagut de parar uns quants cops, aviat li haurem d’ensenyar a firmar autògrafs... ;)
Més d’un ens el robaria; però ni en maqui podria viure sense nosaltres; ni nosaltres sense ell. Tot el que té de gran, ho té de bo i dolç. Moltes Gràcies!!!
Espero que totes aquestes històries de final feliç facin molt de servei per aquella gent que està indecisa en adoptar, acollir o ajudar un animal. Ells ens necessiten com nosaltres a ells.
Salut! Héctor i Judit i Maqui