AIGUA - Page 43

SEGLE XX En parlar de la música del segle XX, cal notar que, en aquesta època, els estils es multipliquen (impressionisme, expressionisme, futurisme, nova objectivitat, descobriment del folklore...), se succeeixen de manera ràpida i, fins i tot, esdevenen simultanis. Aquesta circumstància fa difícil situar un estil dins d’una estètica concreta. NEOCLASSICISME 1818-1939 El neoclassicisme va consistir en un retorn a la música clàssica, en especial a la barroca. El punt de partida es marca el 1917 amb la Simfonia clàssica de Serguei Prokófiev. El principal representant i compositor d’una gran influència és Igor Stravinsky com també ho és Maurice Ravel. La música neoclàssica es caracteritza per un desig d’objectivitat i concisió; les obres neoclàssiques parteixen d’un model musical ja existent i se substitueixen les grans formes musicals: simfonia o sonata clàssica per formes barroques més simples (suites, tocates i concerti grossi). DODECAFONISME 1874-1951 (primera meitat del segle XX) La música dodecafònica neix a l’Escola de Viena, fundada per Arnold Schönberg, Anton Webern i Alban Berg. El dodecafonisme va ser obra d’Arnold Schönberg: “He descobert un sistema que assegurarà a la música alemanya la primacia durant dos-cents anys més.” La tècnica dodecafònica consisteix a utilitzar els dotze graus de l’escala cromàtica sense cap relació jeràrquica entre ells. El compositor escull una sèrie formada per dotze sons de l’escala cromàtica i ordenats d’una manera determinada. Un cop escollits, aquests dotze sons han d’aparèixer sempre en el mateix ordre; no obstant això, es pot trencar l’ordre aplicant els mètodes de retrogradació (llegint-los al revés) i la inversió o el mirall (canviant el sentit dels intervals). L’Escola de Viena ha tingut molts seguidors a tots els països; per exemple, Stravinsky va utilitzar aquesta tècnica en algunes obres. 43