6.4. Estils
BARROC
Segles XVII i XVIII
El Barroc va néixer a Itàlia, però es va difondre ràpidament per Europa. És una
època musical llarga. El Barroc es caracteritza per la seva grandiloqüència i
grandiositat. El moviment posterior, el Classicisme, recupera la claredat i
proporció antigues (Grècia i Roma) i valora pejorativament l’estil Barroc com a
carregat, ostentós, artificiós i poc natural. En canvi, en entrar el Romanticisme
(segle XIX), l’estil Barroc és revalorat com a ric, complex i ple de simbologies, i
s’hi prioritzen els sentiments.
Pel que fa al context social, la monarquia absolutista i l’església són els motors
de la música. El músic i el compositor es consideren com uns servents més de
palau.
En la música barroca, destaca la intensitat emocional amb la llei de contrastos:
contrast en la intensitat, canvis de tempo, contrast en el timbre (s’utilitzen cors
a vuit veus)... En pintura, s’observa la tècnica del clarobscur.
La doctrina dels afectes estableix les bases per representar les passions i els
sentiments en música (certes tonalitats representen determinats sentiments o
estats d’ànim).
S’imposa el sistema harmònic vertical basat en la melodia acompanyada o el
baix continu.
S’introdueix la mesura o el compàs amb les línies divisòries.
Les formes musicals predominants són la sonata de cambra i da chiesa, el
concerto grosso, l’òpera, la suite i l’oratori.
Els instruments es perfeccionen, i la figura del lutier pren importància
(Stradivarius).
Els principals compositors són:
Alemanya: Bach, Telemann, Händel i Pachelbel.
Itàlia: Scarlatti, Corelli, Monteverdi, Albinoni i Vivaldi.
Anglaterra: Purcell.
França: Lully, Couperin, Charpentier i Rameau.
ROMANTICISME
Segle XIX
Neix a Alemanya inicialment com a moviment literari i comprèn tot el segle XIX.
En paraules de l’escriptor E. T. A Hoffmann, “la música és la més romàntica de
40